L'estany de Sils ocupava una superfície aproximada d'uns set quilòmetres quadrats i a la cartografia antiga sovint apareix representat més gran que el de Banyoles. Un document de l’any 1660 conté la concessió del vescomte de Cabrera Guillem Ramon de Montcada per a recollir-ne el gel a favor de Francesc Villar (propietari d’un pou de glaç a Maçanet), a canvi d’una entrada de trenta-cinc lliures i dos sous anuals en moneda barcelonesa. L’any 1740 el duc de Medinaceli, marit de la vescomtessa de Cabrera Maria Teresa de Montcada, va fer posar unes fites per a marcar els límits de l’estany. El seu procés de dessecament (amb diversos intents des del segle XIII) no fou conclòs amb èxit fins que s'acabaren les obres de millora del sistema de drenatge de la séquia iniciats l'any 1845 i finalitzats al 1856". Aquestes obres van permetre el pas del tren, un fet cabdal per la història de Sils.
A l'estany també s'hi troben altres termes. Uns són indicatius d'una propietat important de la Catedral de Girona (amb la inscripció ANIVR Pxs DE LA SEU DE GERO) i un tercer tipus, datats al, 1766, amb una llegenda que vol dir "Estany desaiguat" per lo Excel·lentíssim Senyor Marquès d'Aitona. Any 1766. Aquests últims volien deixar constància del límit de les aigües al 1766 abans que realment s'acabessin els treballs al 1768.